Fa olor a nutella calenta!!!

La Salle Bonanova “B”  2  -  1  P.B. Anguera“B”

Està comprovat que no hi ha millor tàctica que la d’un equip motivat.

I jo no sé si és perquè poc a poc ens estem convertim en un equip dur de batre o per la “prima” que l’entrenador els hi ha promès al jugadors de convidar-los a sopar al Crep Nova si guanyaven els dos partits que tenim seguits a casa ara, però la veritat és que els nois van sortir força endollats ahir.

El rival, una de les quatre penyes blaugranes que tenim al grup aquest any, els vells coneguts de l’Anguera, és una bona escola de futbol amb jugadors que la intenten jugar sempre per terra des de darrera.

Però no van poder aquest cop fer-ho: entre la nostra arma secreta del “patatal” i la tàctica de fer-lo encara més petit a base d’acumular homes al centre per deixar només un petit espai a la banda per on jugar, els hi varem tallar tota possibilitat de creació.

La primera part va ser una continua pressió dels nostres homes de mig camp (novament gran feina la feta ahir per tot els nostres mitjos sobre els seus “peloteros”). I en els pocs cops que la superaven, es trobaven amb una seria barrera defensiva que els aturava. A destacar com està començant a “rutllar” l’eix central amb un imponent Nuni i un cada cop més segur Villa per darrera seu.

Davant, com sempre darrerament, un únic jugador que havia de barallar-se amb fins a tres defenses, el Berto: molt bona feina la seva també. Potser com a punt a millorar: hauria d’intentar jugar més amb el seu cos alhora de guanyar la posició en lloc d’utilitzar els braços. Això li restaria moltes faltes senyalades en contra i, segur, alguna ocasió clara de gol. Pensem que les nostres jugades d’atac acostumen a ser de sacada del porter o del Villa de porteria i això vol dir anar moltes vegades a lluitar les boles per alt. Amb la seva corpulència podria endur-se més d’una bona pilota per baixar-la, jugar de cara i crear jugades de perill.

Al respecte, també els nostres mitjos haurien de intentar “caçar” alguna sacada en alt per desfer-nos una mica de la pressió del contrari.  En el partit d’ahir, de les moltíssimes vegades que varem sacar de porteria, només vaig comptar un parell d’ocasions en que la pilota la guanyéssim nosaltres.              

Arribem al descans amb empat a zero, i amb una única ocasió clara del Anguera.

A la segona, més del mateix, però amb un augment de intensitat que va fer que fos realment entretinguda. La tònica és la mateixa, partit a la “italiana” per la nostra posició, per la nacionalitat de l’entrenador rival i, sobre tot, perquè es començava a veure que un gol seria un gran botí per a qui l’aconseguís.

I aquesta vegada varem ser nosaltres qui varem colpejar primer: pilota llarga a la banda dreta per la desmarcada del Berto que la guanya bé i després d’una ràpida carrera llença una centrada rasa i potent al punt de penal on arribava el Espa que remata sec a baix al fons de la porteria. Gran gol sens dubte. Dos lliçons importants que hauríem d’aprendre d’aquest gol: una, les passades fortes i seques arriben més fàcilment a destí que les toves, i dues, en aquestos centres des de molt a la banda, els jugadors que entren al remat han d’anar uns metres per darrera i entrar des de el segon pal per tenir sempre la jugada de cara a l’hora del remat mentre que el defensa estarà d’esquenes a nosaltres per mirar la pilota i no veurà la nostra posició.

El gol esperona el rival i ens apreta molt. Tenen alguna ocasió, però no la saben convertir. Nosaltres comencem a fer alguna que altre “Mourinhada” per perdre una mica el temps: sacar molt lent, allargar una mica les lesions, fer canvis...Tot això encara posa més nerviós al rival que perd una mica la concentració i es basa més en la rauxa que en el joc.

Ja en els últims segons quan ja semblava que el partit acabaria així va arribar el golàs del nostre capi, el Jordi “tarzán” Balsells: el porter surt al límit de l’area per refusar una pilota que queda curta en el mig camp, i el Jordi veient que la porteria és buida, la toca de voleia, sense control previ, amb tota la precisió del món per enviar-la al fons de la xarxa. Bogeria col·lectiva per celebrar el segon gol de la temporada d’uns del nois més carismàtics i estimats de l’equip.

Encara van tenir ells temps de fer un gol en una melé dins l’area petita en la jugada potser menys clara de totes les que varen tenir durant el partit.

Això no va impedir que ens emportéssim un partit dur i molt, però que molt ben treballat. Enhorabona.

Per cert, que vagin escalfant la planxa i la Nutella al CrepNova, que aquests nois tenen moooolta ganaaaaaaa.