Matrícula d'honor

La Salle  2  -  2  Bon Pastor

No sé com aniran els trimestrals, però de moment l’examen d’aquesta tarda l’hem superat tots amb nota: els xavals per una remuntada extraordinària, els místers per la motivació que els hi ha sabut transmetre... i els pares per aguantar estoicament el fred i les quatre gotes amb què ens ha obsequiat Sant Pere.

Primera part amb poques ocasions però molt disputada. Ells anaven al xoc, conscients de la seva superioritat física, però nosaltres no ens arronsàvem encara que algun cop ens suposés anar a parar a terra com li ha passat al Víctor. No s'ha notat en absolut que hem començat amb un onze poc habitual, amb el Josep de capità i els tres Verdaguer amb molta presència en el joc. A això s’hi ha ajuntat un Sergi Cortès impecable que ha aturat amb una estirada espectacular el seu únic xut perillós. Llàstima que el nostre esforç no ha servit per arribar al descans amb un merescut empat per culpa d’un contraatac al darrer minut que ha permès al Bon Pastor avançar-se al marcador.

Hem començat la segona part amb la consigna de seguir al mateix ritme per tal de provocar l’avenç del rival i reservar-nos per intensificar la pressió al darrer tram. I ho hem fet a la perfecció! I això que prèviament hem sofert un seriós contratemps en un nou contraatac que l’habilidós 7 rival ha rematat amb bona tècnica. Aquí si que ens hem llançat a per ells i el trident Espa-Berto-Rodri ha començat a sembrar el terror entre les files rivals. El pastor s’havia convertit en ovella i ha hagut d’assistir impotent a una cavalcada del Berto per la banda coronada amb una precisa centrada per l’arribada del Rodri. Aquest, lluny de precipitar-se ha aturat la bola amb el pit i l’ha col·locat a l’esquadra. El gol ha fet que ens ho acabéssim de creure i la pilota ha començat a rondar cada cop més per la seva àrea. Fruit d’això li ha arribat al Miquel un rebuig fora l’àrea i sense pensar-s’ho ha engaltat un gran xut que algú ha desviat a peus del Berto. Quan hem vist que el control era bo hem sabut que podíem cantar el 2-2. En l’eufòria posterior no sabíem si esperonar-los a buscar la victòria o demanar-los seny per defensar l’empat. A tot això el José María ha estat expulsat injustament per demanar un canvi al que teníem perfecte dret, i han seguit uns minuts emocionants on hauria pogut passar de tot. Una nova cavalcada del Berto ha estat a punt de suposar el tercer, però ells també han tornat a treure les urpes i l’empat final s’ha de donar per bo.

Els nois s’han ben guanyat el famós sopar. Amb l’actitud que han demostrat no sé què més els pot explicar el coach! Ara falta veure si els examens surten igual de rodons.

Fa olor a nutella calenta!!!

La Salle Bonanova “B”  2  -  1  P.B. Anguera“B”

Està comprovat que no hi ha millor tàctica que la d’un equip motivat.

I jo no sé si és perquè poc a poc ens estem convertim en un equip dur de batre o per la “prima” que l’entrenador els hi ha promès al jugadors de convidar-los a sopar al Crep Nova si guanyaven els dos partits que tenim seguits a casa ara, però la veritat és que els nois van sortir força endollats ahir.

El rival, una de les quatre penyes blaugranes que tenim al grup aquest any, els vells coneguts de l’Anguera, és una bona escola de futbol amb jugadors que la intenten jugar sempre per terra des de darrera.

Però no van poder aquest cop fer-ho: entre la nostra arma secreta del “patatal” i la tàctica de fer-lo encara més petit a base d’acumular homes al centre per deixar només un petit espai a la banda per on jugar, els hi varem tallar tota possibilitat de creació.

La primera part va ser una continua pressió dels nostres homes de mig camp (novament gran feina la feta ahir per tot els nostres mitjos sobre els seus “peloteros”). I en els pocs cops que la superaven, es trobaven amb una seria barrera defensiva que els aturava. A destacar com està començant a “rutllar” l’eix central amb un imponent Nuni i un cada cop més segur Villa per darrera seu.

Davant, com sempre darrerament, un únic jugador que havia de barallar-se amb fins a tres defenses, el Berto: molt bona feina la seva també. Potser com a punt a millorar: hauria d’intentar jugar més amb el seu cos alhora de guanyar la posició en lloc d’utilitzar els braços. Això li restaria moltes faltes senyalades en contra i, segur, alguna ocasió clara de gol. Pensem que les nostres jugades d’atac acostumen a ser de sacada del porter o del Villa de porteria i això vol dir anar moltes vegades a lluitar les boles per alt. Amb la seva corpulència podria endur-se més d’una bona pilota per baixar-la, jugar de cara i crear jugades de perill.

Al respecte, també els nostres mitjos haurien de intentar “caçar” alguna sacada en alt per desfer-nos una mica de la pressió del contrari.  En el partit d’ahir, de les moltíssimes vegades que varem sacar de porteria, només vaig comptar un parell d’ocasions en que la pilota la guanyéssim nosaltres.              

Arribem al descans amb empat a zero, i amb una única ocasió clara del Anguera.

A la segona, més del mateix, però amb un augment de intensitat que va fer que fos realment entretinguda. La tònica és la mateixa, partit a la “italiana” per la nostra posició, per la nacionalitat de l’entrenador rival i, sobre tot, perquè es començava a veure que un gol seria un gran botí per a qui l’aconseguís.

I aquesta vegada varem ser nosaltres qui varem colpejar primer: pilota llarga a la banda dreta per la desmarcada del Berto que la guanya bé i després d’una ràpida carrera llença una centrada rasa i potent al punt de penal on arribava el Espa que remata sec a baix al fons de la porteria. Gran gol sens dubte. Dos lliçons importants que hauríem d’aprendre d’aquest gol: una, les passades fortes i seques arriben més fàcilment a destí que les toves, i dues, en aquestos centres des de molt a la banda, els jugadors que entren al remat han d’anar uns metres per darrera i entrar des de el segon pal per tenir sempre la jugada de cara a l’hora del remat mentre que el defensa estarà d’esquenes a nosaltres per mirar la pilota i no veurà la nostra posició.

El gol esperona el rival i ens apreta molt. Tenen alguna ocasió, però no la saben convertir. Nosaltres comencem a fer alguna que altre “Mourinhada” per perdre una mica el temps: sacar molt lent, allargar una mica les lesions, fer canvis...Tot això encara posa més nerviós al rival que perd una mica la concentració i es basa més en la rauxa que en el joc.

Ja en els últims segons quan ja semblava que el partit acabaria així va arribar el golàs del nostre capi, el Jordi “tarzán” Balsells: el porter surt al límit de l’area per refusar una pilota que queda curta en el mig camp, i el Jordi veient que la porteria és buida, la toca de voleia, sense control previ, amb tota la precisió del món per enviar-la al fons de la xarxa. Bogeria col·lectiva per celebrar el segon gol de la temporada d’uns del nois més carismàtics i estimats de l’equip.

Encara van tenir ells temps de fer un gol en una melé dins l’area petita en la jugada potser menys clara de totes les que varen tenir durant el partit.

Això no va impedir que ens emportéssim un partit dur i molt, però que molt ben treballat. Enhorabona.

Per cert, que vagin escalfant la planxa i la Nutella al CrepNova, que aquests nois tenen moooolta ganaaaaaaa.     

Mil milions de llamps i trons

La Salut Pere Gol  2  -  1  La Salle Bonanova

Si algú s’ha llevat pensant que els llamps i trons li estalviarien el partit, aviat s’ho ha hagut de menjar amb patates. De fet, uns quants pares si que ens hem menjat unes bones braves per entretenir l’espera.

Diuen que a Nova-York s’han posat de moda els Brunch (Breakfast + Lunch) de cap de setmana. És clar que en el seu cas va lligat a llevar-se tard després d’una nit de marxa i en el nostre cas ha estat per complir amb la nostra obligació de pares amantíssims. Sort que de tant en tant la nostra obligació ens depara bons moments com aquest, perquè al cap d’un parell d’hores no estàvem tant contents.

I és que avui hem de parlar d’una ocasió perduda perquè tal com ha anat el partit hauríem hagut d’endur-nos de la visita a Badalona alguna cosa més que les braves i una bona mullena. El rival era de la nostra mida si exceptuem l’immens porter, però qui realment ens ha fet mal han estat els petits, com un central amb molta tècnica i el menut 11 que ha marcat el segon.

Una vegada més el complex 1-3-2-3-1 (sembla una combinació de caixa forta més que una estratègia futbolística) ens ha permès ordir una teranyina que ha desactivat totalment el rival a la primera part. De fet només han arribat una vegada que malauradament els hi ha servit per fer el gol de l’empat que tant de mal ens ha fet.

Abans ens havíem avançat en una jugada una mica afortunada. Falta centrada a l’olla, la trajectòria s’enverina de tal forma que la pilota va directament al pal, i al rebot estava Buquembauer amb la canya a punt per obrir el marcador. No us perdeu la celebració del pare.

La primera part no ha donat gaire més ocasions per cap dels dos costats. El nostre ordre defensiu no anava acompanyat de la xispa ofensiva necessària per inquietar el contrari malgrat la brega constant del Livio, sempre envoltat de rivals. Ells també estaven millor darrera que davant, i han tingut molta sort del gol psicològic al darrer minut que ha arribat en una jugada molt similar al nostre. Centrada bombejada d’aquestes complicades pel porter, el Sergi només ha pogut rebutjar la pilota i un davanter atent l’ha empès a la xarxa.

La segona ha començat igual, i tot apuntava a que qui marqués primer se n’enduria el gat a l’aigua. Suposo que en català no es diu així però almenys fa joc amb la pluja que en aquests moments començava a apretar de valent.

I qui han marcat han estat ells, altra vegada en una centrada bombejada que ha acabat colant-se, potser amb l'ajuda del vent. Aquí ens hem adonat que calia fer alguna cosa per aixecar el partit, i han arribat els millors minuts des del punt de vista ofensiu. Tant és així que en els darrers deu minuts hem gaudit de fins a vuit ocasions clares, vàries d’elles a peus del Jandro que ha tornat a fer un gran partit i només li ha faltat el premi del gol.

Però els pals i un porter més habilidós del que s'endevinava pel seu físic, han impedit que els nostres embats es convertissin en gols, i el precipitat xiulet final de l’àrbitre ens ha deixat emprenyats i sense punts.

El míster, potser ignorant que l'àrbitre és famós per la invenció de les targetes blaves (jo almenys no sabia que existissin), li ha anat a recriminar que no descomptés ni un segon tenint en compte que el porter s’havia estat una bona estona estès a terra. Però el menut àrbitre, que tranquil·lament hauria pogut passar pel germà petit del porter, ha decidit que per avui ja s’havia mullat prou i ha enfilat cap el vestidor.

En fi, toca llepar-se les ferides i preparar-se per la recta final abans de vacances. A priori es presenta complicada però, igual que avui hem tret menys del que podríem haver fet, a veure si als propers partits és al revés.

Un punt molt treballat

Singuerlin  1  –  1  La Salle "B"

Quatre de la tarda de diumenge, pont de tres dies més un de propina de “lliure disposició” pels nens. Camp ja conegut de Can Zam a Santa Coloma de Gramenet, a peus de l’edifici “Kubics”, icona d’una de les moltes salvatjades fetes durant el temps de la bombolla immobiliària en aquest país: “el Cas Pretòria”.

Compareixem amb moltes baixes entre lesions, sancions i vacances. Només podem reunir 11 jugadors, comptant al Villa que encara no ha fet net de la seva lesió al braç. Això obliga al Místers a convocar a dos jugadors del cadet de segon any. I no està mal amb l’elecció: dos xavals de metro vuitanta amb cos, tècnica i bona col·locació: el Curro Anglada i el Sergi Flo. El perfil ideal de jugadors pel sistema d’aquest any de l’equip. Per cert, el cadet A te aquest any un molt bon equip, està fent una molt bona temporada i va líder empatat al seu grup. Potser l’any vinent pot haver-hi també un cadet lassalià a primera divisió.

La tàctica, la coneguda: defensa de 5 amb Cere i Josep als laterals, “les torres bessones” Curro i Sergi al centre i una mica per davant, el Rodri. Al mig camp el Terry i el Guille al centre, el Xavi a la dreta i el Espa a la dreta i sol en punta contra tota la defensa, el Berto. Ah, i sota els pals el Sergi Cortés: quins grans partits està fent, amb una parada d’autèntic luxe, amb “palomita” inclosa, a xut molt proper d’un rival. Es notava que estava el seu germà gran, porter de l’Europa, mirant el partit atentament.  

El partit és d’aquells que se’n diuen d’arremangar-se, o de “posar-se el mono de feina”: molta lluita, molts quilometres corrents i molta, molta concentració. La solidesa dels nostres centrals ajuda a crear un bloc defensiu consistent, però no aconseguim acostar-nos massa a la porteria rival.

M’agradaria destacar en aquest primer temps la feina d’un xaval que als que el coneixem una mica bé ens te el cor robat per lo gran nano que és, i a qui ahir el entrenador va premiar la seva feina amb la merescuda capitania,  el Guille Jordi. Partit molt treballat el seu.

La primera part acaba sense gols, sense ocasions ni ensurts destacables per nosaltres.

A la segona fem l’únic possible canvi i entra el Livio en el lloc del Josep. L’entrada fa canviar una mica la disposició de l’equip, amb el Livio a l’esquerra, l’Espa a la dreta i el Guille al lateral.

Ells augmenten la pressió i arriben amb més facilitat. Tenen varies ocasions clares que, entre l’encert del nostre porter, el pal i la concentració de la defensa podem anar salvant. Nosaltres ens acostem també alguna vegada tot i sense perill clar. La pilota ens dura molt poc i ens toca córrer molt tornant a defensar. Aquest punt és el que crec que hauríem de millorar:  amb lo que ens costa robar-la, després no tenim paciència en jugar una mica la pilota amb tranquil·litat, conservant-la una mica i evitar que ens tornin a muntar un nou atac en seguida.

Ja cap el final, mancant només 8 minuts arriba el seu gol després d’una pilota penjada pel centre que no encertem a rebutjar. Semblava que ja no hi hauria opció de replica i, en certa manera, pensàvem que el gol feia certa justícia al que estava passant tot i la gran lluita dels nostres. Però aquest equip està aprenent a lluitar i a no baixar els braços i en un atac enrabietat només dos minuts després, el Berto lluita una bola penjada a l’àrea petita amb el porter i en una carambola afortunada per nosaltres colpeja la pilota amb el cap i la cola al fons de la seva porteria. Premi a la constància!!             

Encara en varem tenir una última a l’últim minut. Una nova bola penjada a l’olla i el Berto i el porter hi tornen a anar a l’aire. Sembla que el porter es recolza en l’esquena del nostre jugador, es desequilibra i cau en molt mala posició. Del possible penal passem a un final precipitat de partit i una ambulància entrant al camp a atendre al porter. Esperem no sigui res greu.

 Molt bona feina de lluita i concentració, els hem de felicitar.