Tres punts d’or en un partit igualat, amb molts nervis, polèmica arbitral, travat al principi, però desencallat gràcies a un gran gol a la primera part i sentenciat amb una genialitat a la segona.
És la crònica del clàssic? No! És la de l’èpica victòria dels nostres xavals, la primera de la temporada. Sabíem que avui tocava un equip guanyable, però ens ha entrat el canguelo en veure les pintes intimidatòries dels rivals, alguns pel físic i els altres pel pentinat. L’imponent número 10 ajuntava les dues condicions,però afortunadament ha resultat tenir més planta que qualitat.
Hem sortit bé, i encara que les forces estaven igualades érem nosaltres qui gaudíem de més ocasions, fins el punt d’estavellar dues pilotes al pal, una en un córner olímpic i l’altra en un llançament de falta magistral per part del Rodri.
A la segona part han sortit més forts, però les ocasions seguien sent nostres al contratac. Això si, la més clara l’han tingut ells quan l’àrbitre ens ha xiulat un penal en contra que honestament a mi m’ho ha semblat però que segons diuen ha estat una excel·lent interpretació del davanter rival. Llavors ha tornat a aparèixer sant Cortès i ha respost al llançament alt amb un bot prodigiós que li ha permès desviar la bola amb la punta dels dits.
I aquí ha començat a escalfar-se el partit. En un cos a cos el defensor de l’Espa s’ha endut un cop i ha amenaçat airadament al nostre guerriller panotxa. Des del públic li hem recriminat l’actitud i això ha fet que el públic rival descarregués la seva ira contra nosaltres. Al cap de poc el mateix defensa ha agafat l’Espa per la samarreta i s’ha endut la groga reglamentària. Al llançar la falta el Rodri ha caigut dins l’àrea i mentre uns demanaven penal els altres demanaven targeta per simular. L’àrbitre que estava massa lluny per veure res ha pres la solució salomònica de no xiular res. De fet és correcte: no pots xiular allò que no veus i el pobre no tenia liniers per ajudar-lo. Davant d’això l’entrenador rival ha volgut fer-li d’auxiliar i l’ha cridat per demanar-li que xiulés bé. La fatxenderia li ha costat la vermella i ha estat el principi del festival de targetes que més aviat ha caigut de la nostra banda. A part de l’habitual pel míster, n’ha ensenyat vàries per perdre temps i la més còmica al Berto per estar massa prop en un llançament de falta que el rival havia avançat hàbilment mentre l’àrbitre estava d’esquena. Però el més perjudicat ha estat el Balsells que ha vist la segona per una recriminació que no semblava merèixer tant càstig, i menys sent el capità. Però és que l’àrbitre portava allà des de les 9 i a aquestes hores ja havia perdut els papers. En aquests moments ha començat a girar el dit índex com qui remena el cafè amb llet. Al principi he pensat que estava reclamant el seu esmorzar però al final he entès que era per demanar als jugadors amonestats que li ensenyessin el dorsal.
Com sol passar, jugar amb un de més no ha ajudat al rival a jugar millor. Al contrari, finalment ha estat l’Espa qui ha respost al seu malcarat defensor com s’ha de fer: driblant-lo dins l’àrea i cedint-la al Berto perquè marqués el segon. Gran esclat d’alegria al camp i a la grada, amb els ex-companys corrent a sumar-se a la pinya dels nois, que aprofitaven per mirar desafiadorament els seus abatuts rivals.
Els dos gols de distància han restat dramatisme al partit i quan ha sonat el xiulet final hi ha hagut encaixades i correcció com marca el ritual. Faltarà veure com ens reben a la tornada.
En fi, a gaudir de l’excel·lent victòria (em refereixo a la de La Salle) i preparem-nos per diumenge que enlloc de fer la migdiada ens tocarà anar de visita als vells amics del Singuerlin.
