Felicitació nadalenca dels místers

El Mister (Mou), Xavi (Karanka) y Alfredo (Coach Valdano) os desean lo mejor para estas Navidades y os prometen que en el 2014 veréis los resultados del trabajo bien hecho.

Nota: Siento que no salgan todos en la foto, pero es la única foto que tengo

No ens toca la rifa

La Salle Bonanova  1  -  3  Barcino

Sabeu per què al Rei li diuen el Gordo de Nadal? Perquè pot caure a qualsevol lloc. Doncs el mateix podríem dir del partit d'avui. Ens n’anem de vacances amb mal gust de boca pel resultat, però no pel joc. Hem donat la cara en tot moment (només s'ha de veure la foto del Trias saltant més que un rival que li treia un pam), hem remuntat un marcador que se’ns havia posat en contra i, quan semblava que havíem fet el més difícil, un final fatídic ha tornat a posar un marcador en contra que no feia justícia a allò que havien fet els dos equips.

Els matxs amb el Barcino comencen a esdevenir un clàssic i solen deparar emocions fortes. L’any passat vam perdre allà contra pronòstic però a la tornada els vam posar a lloc. Segons la classificació, avui eren lleugerament favorits ells, i efectivament ens hem trobat un equip ben treballat, amb el 8 de cresta "cristianesca" com a jugador de referència, el 5 exercint de Busquets al límit del reglament, i el 7 amb una habilitat especial per guanyar l’esquena als defenses que feia anar de corcoll a l’Andy, sobretot al principi del partit que ells han sortit més forts.

Però els hem aturat bé, almenys fins que ens ha caigut un penal rigorós però correcte. Segurament ha anat més la pilota a la mà que la mà a la pilota, però amb el reglament a la mà s’ha de xiular. La bona estirada del Sergi li ha permès tocar la pilota, però anava massa forta i s’ha colat igualment. A partir d’aquí s’han girat les tornes i hem estat nosaltres qui ha dut la iniciativa. Tot i així hem arribat poc, i la millor ocasió ha estat d’ells en un contraatac que el Villa ha hagut de frenar amb una falta descarada que afortunadament només li ha costat la groga.

La segona part ha estat clarament nostra. Sense grans ocasions, però amb molta presència a la seva àrea que al final ha acabat obtenint el premi del gol. I l’ha marcat el Villa, demostrant que la seva excel·lent feina d’aquest any com a central no li ha fet perdre l’olfacte golejador: rebot prop de l’àrea, retall al defensa i xut amb l’esquerra enganxada al pal (tant enganxada que des de la grada ens hem pensat que no havia entrat).

Començava un altre partit, i teníem la sensació de ser nosaltres qui hi tenia més a guanyar, però aquest cop no ha estat així. En una centrada que semblava pel porter, el rapidíssim 8 se li ha llençat a sobre i se li ha avançat en una més que probable falta. El gol arribava massa tard i aquest cop ja no hem pogut reaccionar. Al contrari, han estat ells qui han marcat el tercer, un segon abans del xiulet final... Bé, de xiulets n’hi ha hagut més, però han estat els de la impertinent trompeta que feia sonar l’equip rival per celebrar una victòria que uns minuts abans no haurien pogut ni somniar.

El resultat no és bo, però l’actitud dels xavals els ha fet mereixedors amb escreix del bocata amb què els han obsequiat els místers al final del partit. Ara toca descansar i menjar torrons, però amb mesura, que els dos primers partits a la tornada són contra els cuers i contra els primers. Tocaria fer la meitat dels punts però, tal com hem demostrat durant tota la temporada, i avui en particular, el futbol hi ha accidents... i a vegades miracles. A veure si el proper ens cau a favor. Si pot ser, que ens toqui la rifa, però sinó ens podem conformar amb una bona segona volta.

BON NADAL!!!

P.D.: Em sumo al Jordi en la petició d’alguna mesura per prevenir que el mur acabi provocant algun accident. Sembla que ja s’ha tractat el tema en Junta, però no està de més fer tot el que puguem perquè la situació s’arregli.

Primera derrota a casa

LA SALLE B C.E.  0  –  3  LLOREDA C.F.

Bon rival el que ens va visitar ahir al “patatal”. De fet, el primer en endur-se els tres punts aquest any del nostre inexpugnable fortí. Un equip amb un molt bon mig del camp, amb un extraordinari jugador, el petitíssim número 10, i amb un extrem esquerra molt ràpid i incisiu (el del pèl tenyit de blanc/groc??) que ens va fer molt de mal al inici del partit.

No portàvem ni deu minuts que ja ens havien superat dos cops en bones parets per la banda esquerra creant força perill. En la tercera, forcem un corner que saquen en curt, el petit num 10 fa un bon retall sobre la mateixa línia de fons i fa una passada enrere al punt de penal. Allí apareix un jugador totalment sol (l’amic Petrov) que creua al pal contrari al fons de la xarxa.

Havíem començat be, amb ganes i potser fins i tot una mica més atrevits cap a l’atac que altres cops i aquest gol tan matiner ens fa una mica de “pupa”. Però entre la feina de mentalització del nostre nou coach, i el fet de que els nois tenen clar el que han de fer, seguim donant guerra tota la resta de la primera part.

Perquè hi ha alguna cosa que no es pot negar: l’equip es creu cegament als seus entrenadors, compleixen les seves indicacions i tenen fe en les seves opcions si així ho fan, perquè aquest equip te clar com ha de jugar. I això els hi dona molta seguretat.

Canviem de lloc als laterals buscant intentar frenar la seva banda esquerra i també col·loquem al Miquel al centre de la defensa buscant una mica més de múscul a darrera.

El partit s’iguala: ells no creen perill, però nosaltres tampoc arribem massa. Per desgracia, en l’últim minut de la primera part ens fan un d’aquells gols anomenats “psicològics” en una contra que ens agafa una mica avançats.

L’equip encaixa el cop i comença la segona part amb ganes i una mica més estirat. Ells han fet descansar a alguna de les seves millors peces i arribem mes sovint a l’àrea encara que sense cap ocasió realment clara. Veiem que un gol ens ficaria en el partit però aquest no acaba d’arribar. L’entrenador visitant també ho veu així i acaba fent tornar a entrar en els últims minuts a un parell dels titulars.

Al final, faltant un parell de minuts ens en fan un de rebot a rebuig del nostre porter cedit pel cadet A.

En resum, derrota justa, potser un pelet major del que tocava, però nova demostració de treball, voluntat i confiança del nostre equip.

I aprofito aquest petit altaveu per fer una reflexió sobre la que demanaria una mica l’opinió del grup:

Hi ha haver una jugada a la primera part que ens va fer patir molt a tots i crec que hauríem de fer alguna cosa abans no hi hagi un accident un dia: el Villa va rebre una petita càrrega quan anava a per una pilota que sortia per la línia de porteria. Amb la càrrega es va desequilibrar i només pel fet que ell mateix encongís el seu cos, caient de molt mala manera, no es va donar un fort cop amb el cap contra el muret aquest de pedra que voreja el camp.

Jo fa dies que penso que un dia passarà alguna cosa greu i no tinc ganes de que passi. Aquest muret tan a prop de la línia, amb un camp de sorra, amb lo lliscant que aquesta és, i amb nois que juguen ja a unes velocitats altes i amb contactes importants amb els rivals, és una petita bomba de rellotgeria.

Proposo una acció conjunta d’exigència en vers al club i el col·legi per a que es regularitzi aquesta situació lo abans possible.

Ja direu.

Los errores de Mou

Que errores ha cometido hoy el Mister ?

1. El primero es la estrategia. Deberíamos haber dedicado los primeros 15 minutos a ver al rival, juntando mas las líneas y renunciando mas al ataque, tal y como hemos hecho otras veces. Hoy hemos salido directamente unos metros mas arriba, por orden mio. Cuando he visto que cargaban el juego solo por la izquierda, ya era tarde.
2. El segundo error han sido los cambios. Hoy han producido desorden. No los he gestionado bien.
3. El tercero es no saber transmitir ese plus de intensidad de otros días. En algo he fallado.
4. Y el error mas imperdonable es dejarme a Guille en la banda en el descanso, producto de tener el cambio previsto, pero ante la baja de Rodri, he tachado su puesto y su cambio en mi libreta, que era Guille. Grave error. Le pido de nuevo disculpas al chaval porque tiene toda la razón en enfadarse conmigo.

Hay que seguir trabajando. Hoy el Mister asume la culpa de la derrota. Los chavales han estado muy bien, como siempre. Lo han dado todo y no se les puede decir nada.

Mou

Felicitación de Mou

Os envío este correo para felicitaros por el trabajo que estáis haciendo. La hazaña de hoy no es producto de la suerte. Es producto de trabajo y la constancia durante estos tres meses que ya llevamos entrenando. Producto de la mala suerte fue, por ejemplo, perder contra La Salut. Ya lo decía la crónica de ese partido en vuestra web "Mil millons de llamps i trons". Ese día merecimos ganar, nos fuimos con la cabeza bien alta por el partido hecho, pero sin premio.

Las victorias de estos dos últimos partidos de casa (lo de hoy sabe a victoria, a pesar de ser empate) ha sido por trabajo, persistencia, concentración y ganas, y sobre todo por creer en el equipo. A pesar del 0-2 sabíais que meteríais dos goles, lo habíamos hablado. Nosotros teníamos un plan y ellos no. Habéis creído en el plan, y no habéis parado hasta conseguirlo. Y no habéis metido el tercero por esos "Mil millons de llamps i trons".

En estos dos partidos habéis jugado 21 jugadores de la plantilla, todos casi por igual, y todos al mismo nivel. Eso es lo que cuenta. No sois 11, sois 21, sois un equipo, y eso se nota.

Perderemos partidos, seguro, y quizás sea el próximo, pero habéis aprendido que si queréis podéis tutear a cualquier rival. Y el de hoy no era un rival cualquiera, tenerlo claro.

El martes toca Coach. Y al acabar pondremos fecha a una cena que os paga el Mister, sencillamente porque os lo merecéis.

FELICIDADES, SOIS UNOS CRACKS !!!

Xavi "Karanka" y Jose Maria "Mou" (hoy más Mou que nunca por la expulsión).

Matrícula d'honor

La Salle  2  -  2  Bon Pastor

No sé com aniran els trimestrals, però de moment l’examen d’aquesta tarda l’hem superat tots amb nota: els xavals per una remuntada extraordinària, els místers per la motivació que els hi ha sabut transmetre... i els pares per aguantar estoicament el fred i les quatre gotes amb què ens ha obsequiat Sant Pere.

Primera part amb poques ocasions però molt disputada. Ells anaven al xoc, conscients de la seva superioritat física, però nosaltres no ens arronsàvem encara que algun cop ens suposés anar a parar a terra com li ha passat al Víctor. No s'ha notat en absolut que hem començat amb un onze poc habitual, amb el Josep de capità i els tres Verdaguer amb molta presència en el joc. A això s’hi ha ajuntat un Sergi Cortès impecable que ha aturat amb una estirada espectacular el seu únic xut perillós. Llàstima que el nostre esforç no ha servit per arribar al descans amb un merescut empat per culpa d’un contraatac al darrer minut que ha permès al Bon Pastor avançar-se al marcador.

Hem començat la segona part amb la consigna de seguir al mateix ritme per tal de provocar l’avenç del rival i reservar-nos per intensificar la pressió al darrer tram. I ho hem fet a la perfecció! I això que prèviament hem sofert un seriós contratemps en un nou contraatac que l’habilidós 7 rival ha rematat amb bona tècnica. Aquí si que ens hem llançat a per ells i el trident Espa-Berto-Rodri ha començat a sembrar el terror entre les files rivals. El pastor s’havia convertit en ovella i ha hagut d’assistir impotent a una cavalcada del Berto per la banda coronada amb una precisa centrada per l’arribada del Rodri. Aquest, lluny de precipitar-se ha aturat la bola amb el pit i l’ha col·locat a l’esquadra. El gol ha fet que ens ho acabéssim de creure i la pilota ha començat a rondar cada cop més per la seva àrea. Fruit d’això li ha arribat al Miquel un rebuig fora l’àrea i sense pensar-s’ho ha engaltat un gran xut que algú ha desviat a peus del Berto. Quan hem vist que el control era bo hem sabut que podíem cantar el 2-2. En l’eufòria posterior no sabíem si esperonar-los a buscar la victòria o demanar-los seny per defensar l’empat. A tot això el José María ha estat expulsat injustament per demanar un canvi al que teníem perfecte dret, i han seguit uns minuts emocionants on hauria pogut passar de tot. Una nova cavalcada del Berto ha estat a punt de suposar el tercer, però ells també han tornat a treure les urpes i l’empat final s’ha de donar per bo.

Els nois s’han ben guanyat el famós sopar. Amb l’actitud que han demostrat no sé què més els pot explicar el coach! Ara falta veure si els examens surten igual de rodons.

Fa olor a nutella calenta!!!

La Salle Bonanova “B”  2  -  1  P.B. Anguera“B”

Està comprovat que no hi ha millor tàctica que la d’un equip motivat.

I jo no sé si és perquè poc a poc ens estem convertim en un equip dur de batre o per la “prima” que l’entrenador els hi ha promès al jugadors de convidar-los a sopar al Crep Nova si guanyaven els dos partits que tenim seguits a casa ara, però la veritat és que els nois van sortir força endollats ahir.

El rival, una de les quatre penyes blaugranes que tenim al grup aquest any, els vells coneguts de l’Anguera, és una bona escola de futbol amb jugadors que la intenten jugar sempre per terra des de darrera.

Però no van poder aquest cop fer-ho: entre la nostra arma secreta del “patatal” i la tàctica de fer-lo encara més petit a base d’acumular homes al centre per deixar només un petit espai a la banda per on jugar, els hi varem tallar tota possibilitat de creació.

La primera part va ser una continua pressió dels nostres homes de mig camp (novament gran feina la feta ahir per tot els nostres mitjos sobre els seus “peloteros”). I en els pocs cops que la superaven, es trobaven amb una seria barrera defensiva que els aturava. A destacar com està començant a “rutllar” l’eix central amb un imponent Nuni i un cada cop més segur Villa per darrera seu.

Davant, com sempre darrerament, un únic jugador que havia de barallar-se amb fins a tres defenses, el Berto: molt bona feina la seva també. Potser com a punt a millorar: hauria d’intentar jugar més amb el seu cos alhora de guanyar la posició en lloc d’utilitzar els braços. Això li restaria moltes faltes senyalades en contra i, segur, alguna ocasió clara de gol. Pensem que les nostres jugades d’atac acostumen a ser de sacada del porter o del Villa de porteria i això vol dir anar moltes vegades a lluitar les boles per alt. Amb la seva corpulència podria endur-se més d’una bona pilota per baixar-la, jugar de cara i crear jugades de perill.

Al respecte, també els nostres mitjos haurien de intentar “caçar” alguna sacada en alt per desfer-nos una mica de la pressió del contrari.  En el partit d’ahir, de les moltíssimes vegades que varem sacar de porteria, només vaig comptar un parell d’ocasions en que la pilota la guanyéssim nosaltres.              

Arribem al descans amb empat a zero, i amb una única ocasió clara del Anguera.

A la segona, més del mateix, però amb un augment de intensitat que va fer que fos realment entretinguda. La tònica és la mateixa, partit a la “italiana” per la nostra posició, per la nacionalitat de l’entrenador rival i, sobre tot, perquè es començava a veure que un gol seria un gran botí per a qui l’aconseguís.

I aquesta vegada varem ser nosaltres qui varem colpejar primer: pilota llarga a la banda dreta per la desmarcada del Berto que la guanya bé i després d’una ràpida carrera llença una centrada rasa i potent al punt de penal on arribava el Espa que remata sec a baix al fons de la porteria. Gran gol sens dubte. Dos lliçons importants que hauríem d’aprendre d’aquest gol: una, les passades fortes i seques arriben més fàcilment a destí que les toves, i dues, en aquestos centres des de molt a la banda, els jugadors que entren al remat han d’anar uns metres per darrera i entrar des de el segon pal per tenir sempre la jugada de cara a l’hora del remat mentre que el defensa estarà d’esquenes a nosaltres per mirar la pilota i no veurà la nostra posició.

El gol esperona el rival i ens apreta molt. Tenen alguna ocasió, però no la saben convertir. Nosaltres comencem a fer alguna que altre “Mourinhada” per perdre una mica el temps: sacar molt lent, allargar una mica les lesions, fer canvis...Tot això encara posa més nerviós al rival que perd una mica la concentració i es basa més en la rauxa que en el joc.

Ja en els últims segons quan ja semblava que el partit acabaria així va arribar el golàs del nostre capi, el Jordi “tarzán” Balsells: el porter surt al límit de l’area per refusar una pilota que queda curta en el mig camp, i el Jordi veient que la porteria és buida, la toca de voleia, sense control previ, amb tota la precisió del món per enviar-la al fons de la xarxa. Bogeria col·lectiva per celebrar el segon gol de la temporada d’uns del nois més carismàtics i estimats de l’equip.

Encara van tenir ells temps de fer un gol en una melé dins l’area petita en la jugada potser menys clara de totes les que varen tenir durant el partit.

Això no va impedir que ens emportéssim un partit dur i molt, però que molt ben treballat. Enhorabona.

Per cert, que vagin escalfant la planxa i la Nutella al CrepNova, que aquests nois tenen moooolta ganaaaaaaa.