Matrícula d'honor

La Salle  2  -  2  Bon Pastor

No sé com aniran els trimestrals, però de moment l’examen d’aquesta tarda l’hem superat tots amb nota: els xavals per una remuntada extraordinària, els místers per la motivació que els hi ha sabut transmetre... i els pares per aguantar estoicament el fred i les quatre gotes amb què ens ha obsequiat Sant Pere.

Primera part amb poques ocasions però molt disputada. Ells anaven al xoc, conscients de la seva superioritat física, però nosaltres no ens arronsàvem encara que algun cop ens suposés anar a parar a terra com li ha passat al Víctor. No s'ha notat en absolut que hem començat amb un onze poc habitual, amb el Josep de capità i els tres Verdaguer amb molta presència en el joc. A això s’hi ha ajuntat un Sergi Cortès impecable que ha aturat amb una estirada espectacular el seu únic xut perillós. Llàstima que el nostre esforç no ha servit per arribar al descans amb un merescut empat per culpa d’un contraatac al darrer minut que ha permès al Bon Pastor avançar-se al marcador.

Hem començat la segona part amb la consigna de seguir al mateix ritme per tal de provocar l’avenç del rival i reservar-nos per intensificar la pressió al darrer tram. I ho hem fet a la perfecció! I això que prèviament hem sofert un seriós contratemps en un nou contraatac que l’habilidós 7 rival ha rematat amb bona tècnica. Aquí si que ens hem llançat a per ells i el trident Espa-Berto-Rodri ha començat a sembrar el terror entre les files rivals. El pastor s’havia convertit en ovella i ha hagut d’assistir impotent a una cavalcada del Berto per la banda coronada amb una precisa centrada per l’arribada del Rodri. Aquest, lluny de precipitar-se ha aturat la bola amb el pit i l’ha col·locat a l’esquadra. El gol ha fet que ens ho acabéssim de creure i la pilota ha començat a rondar cada cop més per la seva àrea. Fruit d’això li ha arribat al Miquel un rebuig fora l’àrea i sense pensar-s’ho ha engaltat un gran xut que algú ha desviat a peus del Berto. Quan hem vist que el control era bo hem sabut que podíem cantar el 2-2. En l’eufòria posterior no sabíem si esperonar-los a buscar la victòria o demanar-los seny per defensar l’empat. A tot això el José María ha estat expulsat injustament per demanar un canvi al que teníem perfecte dret, i han seguit uns minuts emocionants on hauria pogut passar de tot. Una nova cavalcada del Berto ha estat a punt de suposar el tercer, però ells també han tornat a treure les urpes i l’empat final s’ha de donar per bo.

Els nois s’han ben guanyat el famós sopar. Amb l’actitud que han demostrat no sé què més els pot explicar el coach! Ara falta veure si els examens surten igual de rodons.

Fa olor a nutella calenta!!!

La Salle Bonanova “B”  2  -  1  P.B. Anguera“B”

Està comprovat que no hi ha millor tàctica que la d’un equip motivat.

I jo no sé si és perquè poc a poc ens estem convertim en un equip dur de batre o per la “prima” que l’entrenador els hi ha promès al jugadors de convidar-los a sopar al Crep Nova si guanyaven els dos partits que tenim seguits a casa ara, però la veritat és que els nois van sortir força endollats ahir.

El rival, una de les quatre penyes blaugranes que tenim al grup aquest any, els vells coneguts de l’Anguera, és una bona escola de futbol amb jugadors que la intenten jugar sempre per terra des de darrera.

Però no van poder aquest cop fer-ho: entre la nostra arma secreta del “patatal” i la tàctica de fer-lo encara més petit a base d’acumular homes al centre per deixar només un petit espai a la banda per on jugar, els hi varem tallar tota possibilitat de creació.

La primera part va ser una continua pressió dels nostres homes de mig camp (novament gran feina la feta ahir per tot els nostres mitjos sobre els seus “peloteros”). I en els pocs cops que la superaven, es trobaven amb una seria barrera defensiva que els aturava. A destacar com està començant a “rutllar” l’eix central amb un imponent Nuni i un cada cop més segur Villa per darrera seu.

Davant, com sempre darrerament, un únic jugador que havia de barallar-se amb fins a tres defenses, el Berto: molt bona feina la seva també. Potser com a punt a millorar: hauria d’intentar jugar més amb el seu cos alhora de guanyar la posició en lloc d’utilitzar els braços. Això li restaria moltes faltes senyalades en contra i, segur, alguna ocasió clara de gol. Pensem que les nostres jugades d’atac acostumen a ser de sacada del porter o del Villa de porteria i això vol dir anar moltes vegades a lluitar les boles per alt. Amb la seva corpulència podria endur-se més d’una bona pilota per baixar-la, jugar de cara i crear jugades de perill.

Al respecte, també els nostres mitjos haurien de intentar “caçar” alguna sacada en alt per desfer-nos una mica de la pressió del contrari.  En el partit d’ahir, de les moltíssimes vegades que varem sacar de porteria, només vaig comptar un parell d’ocasions en que la pilota la guanyéssim nosaltres.              

Arribem al descans amb empat a zero, i amb una única ocasió clara del Anguera.

A la segona, més del mateix, però amb un augment de intensitat que va fer que fos realment entretinguda. La tònica és la mateixa, partit a la “italiana” per la nostra posició, per la nacionalitat de l’entrenador rival i, sobre tot, perquè es començava a veure que un gol seria un gran botí per a qui l’aconseguís.

I aquesta vegada varem ser nosaltres qui varem colpejar primer: pilota llarga a la banda dreta per la desmarcada del Berto que la guanya bé i després d’una ràpida carrera llença una centrada rasa i potent al punt de penal on arribava el Espa que remata sec a baix al fons de la porteria. Gran gol sens dubte. Dos lliçons importants que hauríem d’aprendre d’aquest gol: una, les passades fortes i seques arriben més fàcilment a destí que les toves, i dues, en aquestos centres des de molt a la banda, els jugadors que entren al remat han d’anar uns metres per darrera i entrar des de el segon pal per tenir sempre la jugada de cara a l’hora del remat mentre que el defensa estarà d’esquenes a nosaltres per mirar la pilota i no veurà la nostra posició.

El gol esperona el rival i ens apreta molt. Tenen alguna ocasió, però no la saben convertir. Nosaltres comencem a fer alguna que altre “Mourinhada” per perdre una mica el temps: sacar molt lent, allargar una mica les lesions, fer canvis...Tot això encara posa més nerviós al rival que perd una mica la concentració i es basa més en la rauxa que en el joc.

Ja en els últims segons quan ja semblava que el partit acabaria així va arribar el golàs del nostre capi, el Jordi “tarzán” Balsells: el porter surt al límit de l’area per refusar una pilota que queda curta en el mig camp, i el Jordi veient que la porteria és buida, la toca de voleia, sense control previ, amb tota la precisió del món per enviar-la al fons de la xarxa. Bogeria col·lectiva per celebrar el segon gol de la temporada d’uns del nois més carismàtics i estimats de l’equip.

Encara van tenir ells temps de fer un gol en una melé dins l’area petita en la jugada potser menys clara de totes les que varen tenir durant el partit.

Això no va impedir que ens emportéssim un partit dur i molt, però que molt ben treballat. Enhorabona.

Per cert, que vagin escalfant la planxa i la Nutella al CrepNova, que aquests nois tenen moooolta ganaaaaaaa.     

Mil milions de llamps i trons

La Salut Pere Gol  2  -  1  La Salle Bonanova

Si algú s’ha llevat pensant que els llamps i trons li estalviarien el partit, aviat s’ho ha hagut de menjar amb patates. De fet, uns quants pares si que ens hem menjat unes bones braves per entretenir l’espera.

Diuen que a Nova-York s’han posat de moda els Brunch (Breakfast + Lunch) de cap de setmana. És clar que en el seu cas va lligat a llevar-se tard després d’una nit de marxa i en el nostre cas ha estat per complir amb la nostra obligació de pares amantíssims. Sort que de tant en tant la nostra obligació ens depara bons moments com aquest, perquè al cap d’un parell d’hores no estàvem tant contents.

I és que avui hem de parlar d’una ocasió perduda perquè tal com ha anat el partit hauríem hagut d’endur-nos de la visita a Badalona alguna cosa més que les braves i una bona mullena. El rival era de la nostra mida si exceptuem l’immens porter, però qui realment ens ha fet mal han estat els petits, com un central amb molta tècnica i el menut 11 que ha marcat el segon.

Una vegada més el complex 1-3-2-3-1 (sembla una combinació de caixa forta més que una estratègia futbolística) ens ha permès ordir una teranyina que ha desactivat totalment el rival a la primera part. De fet només han arribat una vegada que malauradament els hi ha servit per fer el gol de l’empat que tant de mal ens ha fet.

Abans ens havíem avançat en una jugada una mica afortunada. Falta centrada a l’olla, la trajectòria s’enverina de tal forma que la pilota va directament al pal, i al rebot estava Buquembauer amb la canya a punt per obrir el marcador. No us perdeu la celebració del pare.

La primera part no ha donat gaire més ocasions per cap dels dos costats. El nostre ordre defensiu no anava acompanyat de la xispa ofensiva necessària per inquietar el contrari malgrat la brega constant del Livio, sempre envoltat de rivals. Ells també estaven millor darrera que davant, i han tingut molta sort del gol psicològic al darrer minut que ha arribat en una jugada molt similar al nostre. Centrada bombejada d’aquestes complicades pel porter, el Sergi només ha pogut rebutjar la pilota i un davanter atent l’ha empès a la xarxa.

La segona ha començat igual, i tot apuntava a que qui marqués primer se n’enduria el gat a l’aigua. Suposo que en català no es diu així però almenys fa joc amb la pluja que en aquests moments començava a apretar de valent.

I qui han marcat han estat ells, altra vegada en una centrada bombejada que ha acabat colant-se, potser amb l'ajuda del vent. Aquí ens hem adonat que calia fer alguna cosa per aixecar el partit, i han arribat els millors minuts des del punt de vista ofensiu. Tant és així que en els darrers deu minuts hem gaudit de fins a vuit ocasions clares, vàries d’elles a peus del Jandro que ha tornat a fer un gran partit i només li ha faltat el premi del gol.

Però els pals i un porter més habilidós del que s'endevinava pel seu físic, han impedit que els nostres embats es convertissin en gols, i el precipitat xiulet final de l’àrbitre ens ha deixat emprenyats i sense punts.

El míster, potser ignorant que l'àrbitre és famós per la invenció de les targetes blaves (jo almenys no sabia que existissin), li ha anat a recriminar que no descomptés ni un segon tenint en compte que el porter s’havia estat una bona estona estès a terra. Però el menut àrbitre, que tranquil·lament hauria pogut passar pel germà petit del porter, ha decidit que per avui ja s’havia mullat prou i ha enfilat cap el vestidor.

En fi, toca llepar-se les ferides i preparar-se per la recta final abans de vacances. A priori es presenta complicada però, igual que avui hem tret menys del que podríem haver fet, a veure si als propers partits és al revés.

Un punt molt treballat

Singuerlin  1  –  1  La Salle "B"

Quatre de la tarda de diumenge, pont de tres dies més un de propina de “lliure disposició” pels nens. Camp ja conegut de Can Zam a Santa Coloma de Gramenet, a peus de l’edifici “Kubics”, icona d’una de les moltes salvatjades fetes durant el temps de la bombolla immobiliària en aquest país: “el Cas Pretòria”.

Compareixem amb moltes baixes entre lesions, sancions i vacances. Només podem reunir 11 jugadors, comptant al Villa que encara no ha fet net de la seva lesió al braç. Això obliga al Místers a convocar a dos jugadors del cadet de segon any. I no està mal amb l’elecció: dos xavals de metro vuitanta amb cos, tècnica i bona col·locació: el Curro Anglada i el Sergi Flo. El perfil ideal de jugadors pel sistema d’aquest any de l’equip. Per cert, el cadet A te aquest any un molt bon equip, està fent una molt bona temporada i va líder empatat al seu grup. Potser l’any vinent pot haver-hi també un cadet lassalià a primera divisió.

La tàctica, la coneguda: defensa de 5 amb Cere i Josep als laterals, “les torres bessones” Curro i Sergi al centre i una mica per davant, el Rodri. Al mig camp el Terry i el Guille al centre, el Xavi a la dreta i el Espa a la dreta i sol en punta contra tota la defensa, el Berto. Ah, i sota els pals el Sergi Cortés: quins grans partits està fent, amb una parada d’autèntic luxe, amb “palomita” inclosa, a xut molt proper d’un rival. Es notava que estava el seu germà gran, porter de l’Europa, mirant el partit atentament.  

El partit és d’aquells que se’n diuen d’arremangar-se, o de “posar-se el mono de feina”: molta lluita, molts quilometres corrents i molta, molta concentració. La solidesa dels nostres centrals ajuda a crear un bloc defensiu consistent, però no aconseguim acostar-nos massa a la porteria rival.

M’agradaria destacar en aquest primer temps la feina d’un xaval que als que el coneixem una mica bé ens te el cor robat per lo gran nano que és, i a qui ahir el entrenador va premiar la seva feina amb la merescuda capitania,  el Guille Jordi. Partit molt treballat el seu.

La primera part acaba sense gols, sense ocasions ni ensurts destacables per nosaltres.

A la segona fem l’únic possible canvi i entra el Livio en el lloc del Josep. L’entrada fa canviar una mica la disposició de l’equip, amb el Livio a l’esquerra, l’Espa a la dreta i el Guille al lateral.

Ells augmenten la pressió i arriben amb més facilitat. Tenen varies ocasions clares que, entre l’encert del nostre porter, el pal i la concentració de la defensa podem anar salvant. Nosaltres ens acostem també alguna vegada tot i sense perill clar. La pilota ens dura molt poc i ens toca córrer molt tornant a defensar. Aquest punt és el que crec que hauríem de millorar:  amb lo que ens costa robar-la, després no tenim paciència en jugar una mica la pilota amb tranquil·litat, conservant-la una mica i evitar que ens tornin a muntar un nou atac en seguida.

Ja cap el final, mancant només 8 minuts arriba el seu gol després d’una pilota penjada pel centre que no encertem a rebutjar. Semblava que ja no hi hauria opció de replica i, en certa manera, pensàvem que el gol feia certa justícia al que estava passant tot i la gran lluita dels nostres. Però aquest equip està aprenent a lluitar i a no baixar els braços i en un atac enrabietat només dos minuts després, el Berto lluita una bola penjada a l’àrea petita amb el porter i en una carambola afortunada per nosaltres colpeja la pilota amb el cap i la cola al fons de la seva porteria. Premi a la constància!!             

Encara en varem tenir una última a l’últim minut. Una nova bola penjada a l’olla i el Berto i el porter hi tornen a anar a l’aire. Sembla que el porter es recolza en l’esquena del nostre jugador, es desequilibra i cau en molt mala posició. Del possible penal passem a un final precipitat de partit i una ambulància entrant al camp a atendre al porter. Esperem no sigui res greu.

 Molt bona feina de lluita i concentració, els hem de felicitar.

"Subidon" amb el Pujadas

La Salle  2  -  0   Pujadas

Tres punts d’or en un partit igualat, amb molts nervis, polèmica arbitral, travat al principi, però desencallat gràcies a un gran gol a la primera part i sentenciat amb una genialitat a la segona.

És la crònica del clàssic? No! És la de l’èpica victòria dels nostres xavals, la primera de la temporada. Sabíem que avui tocava un equip guanyable, però ens ha entrat el canguelo en veure les pintes intimidatòries dels rivals, alguns pel físic i els altres pel pentinat. L’imponent número 10 ajuntava les dues condicions,però afortunadament ha resultat tenir més planta que qualitat.

Hem sortit bé, i encara que les forces estaven igualades érem nosaltres qui gaudíem de més ocasions, fins el punt d’estavellar dues pilotes al pal, una en un córner olímpic i l’altra en un llançament de falta magistral per part del Rodri.

Només ens faltava el gol, que ha arribat finalment en una gran jugada del Berto: triple regat per plantar-se davant del porter i enviar-la bombejada per sobre de les seves ulleres psicodèliques. El gol feia justícia al nostre bon joc i encara n’hauríem pogut fer algun més. En canvi ells només han arribat un cop, però n’haurien tingut prou per empatar si no arriba a ser per l’estirada sensacional del nostre porter.

A la segona part han sortit més forts, però les ocasions seguien sent nostres al contratac. Això si, la més clara l’han tingut ells quan l’àrbitre ens ha xiulat un penal en contra que honestament a mi m’ho ha semblat però que segons diuen ha estat una excel·lent interpretació del davanter rival. Llavors ha tornat a aparèixer sant Cortès i ha respost al llançament alt amb un bot prodigiós que li ha permès desviar la bola amb la punta dels dits.

I aquí ha començat a escalfar-se el partit. En un cos a cos el defensor de l’Espa s’ha endut un cop i ha amenaçat airadament al nostre guerriller panotxa. Des del públic li hem recriminat l’actitud i això ha fet que el públic rival descarregués la seva ira contra nosaltres. Al cap de poc el mateix defensa ha agafat l’Espa per la samarreta i s’ha endut la groga reglamentària. Al llançar la falta el Rodri ha caigut dins l’àrea i mentre uns demanaven penal els altres demanaven targeta per simular. L’àrbitre que estava massa lluny per veure res ha pres la solució salomònica de no xiular res. De fet és correcte: no pots xiular allò que no veus i el pobre no tenia liniers per ajudar-lo. Davant d’això l’entrenador rival ha volgut fer-li d’auxiliar i l’ha cridat per demanar-li que xiulés bé. La fatxenderia li ha costat la vermella i ha estat el principi del festival de targetes que més aviat ha caigut de la nostra banda. A part de l’habitual pel míster, n’ha ensenyat vàries per perdre temps i la més còmica al Berto per estar massa prop en un llançament de falta que el rival havia avançat hàbilment mentre l’àrbitre estava d’esquena. Però el més perjudicat ha estat el Balsells que ha vist la segona per una recriminació que no semblava merèixer tant càstig, i menys sent el capità. Però és que l’àrbitre portava allà des de les 9 i a aquestes hores ja havia perdut els papers. En aquests moments ha començat a girar el dit índex com qui remena el cafè amb llet. Al principi he pensat que estava reclamant el seu esmorzar però al final he entès que era per demanar als jugadors amonestats que li ensenyessin el dorsal.

Com sol passar, jugar amb un de més no ha ajudat al rival a jugar millor. Al contrari, finalment ha estat l’Espa qui ha respost al seu malcarat defensor com s’ha de fer: driblant-lo dins l’àrea i cedint-la al Berto perquè marqués el segon. Gran esclat d’alegria al camp i a la grada, amb els ex-companys corrent a sumar-se a la pinya dels nois, que aprofitaven per mirar desafiadorament els seus abatuts rivals.

Els dos gols de distància han restat dramatisme al partit i quan ha sonat el xiulet final hi ha hagut encaixades i correcció com marca el ritual. Faltarà veure com ens reben a la tornada.

En fi, a gaudir de l’excel·lent victòria (em refereixo a la de La Salle) i preparem-nos per diumenge que enlloc de fer la migdiada ens tocarà anar de visita als vells amics del Singuerlin.

Allá donde se juntan los caminos...

Peña Trajana  6  -  1  La Salle Bonanova

Mañana soleada Municipal de Sant Adrià, para acoger uno de esos partidos de "alta tensión". Los enfrentamientos que habíamos mantenido con la Peña Trajana en Infantiles habían sido lastrados por una no confesada rivalidad (digamos) entre los técnicos que no siempre se traducía en un bonito espectáculo.

Este sábado, a pesar de la presencia de "el pollo" (también llamado PL7), y de su progenitora, así como algunos de los integrantes de el equipo que había sido nuestro rival, el partido discurrió por cauces más civilizados.

Durante la primera mitad, nuestro míster adoptó la ya clásica táctica de las dos líneas de 5 jugadores, sin especial prisa por atacar la portería rival, con Rodri de único punta.

Esto no nos privó de recibir tres golitos, para los que se alternaban el mencionado "pollo" con un rapidísimo número 9, más discreto y bastante más efectivo.

La segunda parte tuvo un planteamiento más ofensivo, y nuestros jugadores comenzaron a asaltar la portería rival con mayor empeño. Y es cierto que llegó el gol, de los pies del recién incorporado Xavi Cortés. También es cierto que cayeron 3 golitos más de los jugadores locales, que completaron el marcador arriba consignado.

No hubo mucho más. Bueno, sí que hubo lucha denodada de nuestros jugadores por parar a los locales, no recompensada por un tanteo bajo, y que requirió de abundantes intervenciones de Sergi Cortés, al verse desbordada la defensa.

El míster nos ha prometido que ya ha terminado la travesía del desierto y que el próximo sábado habrá brotes verdes... vamos, que habrá victoria.

¿Alguna estrategia secreta?

El sábado que viene, a las 13:30 contra el Pujadas.

Golassos, emoció... i primer punt!

La Salle Bonanova  2  -  2  Don Bosco

Ja tenim el primer punt! Ha estat un partit dur, travat per moments, emocionant i amb alternatives tant al joc com al marcador.

Tots dos equips hem començat amb molt respecte al rival, com si estiguéssim més interessats en impedir els atacs rivals que en organitzar els nostres. Les línies estaven tant juntes que el joc es concentrava al mig camp i costava Déu i ajuda que la pilota arribés a alguna àrea. En aquestes condicions la possibilitat de marcar algun gol quedava reduïda a l’encert en alguna jugada aïllada o a algun accident dels que sempre acaben succeïnt. I aquest cop ens ha succeït en contra. Una pilota que ha arribat a la nostra àrea i no hem tret amb prou contundència ha permès a un rival agafar el rebuig des de prop de l’àrea i empalmar un tret ajustat que ha fet inútil l’estirada del nostre nou porter. La resta de la primera part ha seguit igualada i ha acabat amb aquest resultat en contra, probablement un premi excessiu pel que havia demostrat el Don Bosco.

A la segona part hem incrementat lleugerament les revolucions i això ha estat prou per desplaçar el centre de gravetat cap a la seva àrea. Fruit d’això ha arribat l’empat en un dels millors gols que recordo des que sóc tiffosi de l’equip. Escapada de l’Espa per la banda, doble retall i centrada endimoniada amb molta rosca que semblava que es perdria quan arribat el Balsells com una bala i amb un salt de Sandokan ha empès la bola a la xarxa davant l’eufòria del públic i en particular del seu pare que ha oblidat per un moment l’abella que li havia deixat el dit com un xupa-xup. Per aquells que no hagueu vist el gol us deixo el vídeo de l’històric gol de Cruyff contra l'Atlético de Madrid (ho sento Jordi, no en recordo cap de semblant de l’Espanyol).

L’empat feia justícia al que s’estava veient i han seguit uns minuts igualats amb oportunitats pels dos costats.

En una d'elles fins i tot han marcat, però afortunadament l’àrbitre ha anul·lat el gol per fora de joc, malgrat les airades protestes dels tècnics barbuts de l’equip rival.

Però aquest cop hem estat nosaltres qui ha desfet la igualada. L’Espa, que imitant el Neymar no ha brillat pels gols sinó per les assistències, ha tret una falta des de la banda i el Rodri s’ha avançat al porter amb un salt molt plàstic i efectiu. Per ser justos, el gol té segell "merengue" i tocaria penjar un vídeo de Xabi Alonso centrant i Sergio Ramos rematant, però qui vulgui que el busqui al Youtube.

Per uns moments hem somniat en els tres punts, sobretot quan en un contraatac el Rodri ha centrat i un rival ha aconseguit allunyar la pilota amb la punta de la bota quan l’Espa ja es disposava a rematar a plaer. Però quedaven molts minuts i malgrat defensar-nos amb molt ordre ens han empatat gràcies a un xut llunyà impressionant. El fet que ens hagin hagut de marcar així demostra l’ordre defensiu de l’equip, comandat per la infranquejable parella de centrals Villa i “Buquembauer”.

L’embranzida del gol els ha fet créixer i els minuts finals hem vist més a prop la derrota que la victòria. Hem intentat escurçar el suplici tirant de picaresca per perdre el temps, cosa que ens ha costat dues targetes, incloent la del míster que està sortint a groga per partit. Però qui realment ens ha salvat és Sant Sergi Cortès en aturar un ú contra ú emulant el seu germà, qui per cert també havia estat víctima de la mateixa abella que el Balsells.

En fi, partit igualat i resultat just. Segurament el d’avui era un dels pocs rivals amb qui no partíem en desavantatge físic i ho hem sabut aprofitar. A veure si això ens dóna confiança i anem assimilant de mica en mica el nou esquema per poder plantar cara també als duríssims rivals que sense dubte ens esperen. De moment dissabte visitem els nostres vells amics del Trajana. Ens espararà el “Pollo”?